Digues un desig

La novel·la arrenca amb una trobada pertorbadora: un autor consagrat, refugiat en una habitació d’hotel a Cadaqués, s’enfronta a un llibre que porta el seu nom, el seu rostre i que narra —amb una precisió inquietant— episodis de la seva pròpia vida que ell mai ha compartit amb ningú. A partir d’aquest xoc inicial, el relat es desplega en un doble registre: d’una banda, el present convuls d’un Sant Jordi a Barcelona, entre llibreries plenes de gom a gom, trucades desesperades a la seva agent literària i l’angoixa de no saber qui n’és l’autor; de l’altra, el retrocés cap al passat, fins a la trobada amb una dona enigmàtica —designada només com «Ella»— que sembla haver estat la clau de tot el que ara es desmunta. Estructurada en paral·lel amb els primers versicles del Gènesi, l’obra juga amb la idea de la creació i de l’origen: què significa començar una història quan la pròpia vida s’ha convertit en material narratiu fora del propi control. El protagonista, un mestre reconegut de la ficció que ha ensenyat durant anys que «la ficció supera la realitat», es veu obligat a confrontar la distància entre la imatge pública que ha construït amb cura —premis, fama, un nom més gran que els seus propis títols— i una veritat íntima que algú ha decidit posar per escrit sense el seu consentiment. Amb un to que combina la ironia, l’autocrítica i una angoixa creixent, la narració avança com una confessió a contracor, en què cada pàgina llegida del llibre-dins-del-llibre obliga el narrador a reconèixer facetes de si mateix que havia preferit no mirar. És una reflexió sobre la identitat, la impostura, la construcció de la imatge pública i el preu de la veritat, explicada des de la veu d’un home que, per primer cop, no pot controlar el relat de la seva pròpia vida.