El final de la història

L’obra s’obre amb una imatge suspesa fora del temps: un cos que sura en un estany de carpes, en un jardí de San Francisco tocat pel sol del matí, mentre l’aire espera el crit que ho trencarà tot. Immediatament, el relat retrocedeix sis dies i comença de debò.

És dimecres, 17 de juny, i la Nicky Hunter travessa la boira de la ciutat en un taxi, amb una novel·la d’Agatha Christie a la falda i un conductor xerraire que li recita el catàleg local d’enigmes irresolts: el Zodiac, un avió esvaït camí de Hawaii, un dirigible que va aterrar buit. L’última de les històries és la que ella ja coneix de memòria: la nit de Cap d’Any del 1999, l’esposa i el fill d’un escriptor de novel·la de misteri van desaparèixer en dos punts diferents de San Francisco i no se’ls va tornar a veure mai més. El taxi frena justament davant d’aquella casa.

La Nicky no hi arriba per casualitat ni com a tafanera. Crítica i estudiosa del gènere criminal, professora d’un seminari sobre novel·la negra, manté des de fa cinc anys una correspondència en paper amb Sebastian Trapp —autor consagrat, creador del detectiu Simon St. John— iniciada per una carta que li assenyalava, amb tota la cortesia del món, un error en un dels seus llibres. Ara Trapp li ha escrit per última vegada: una insuficiència renal li dona uns mesos de vida i vol que sigui ella qui reculli la seva història, no com una biografia convencional sinó com unes memòries a diverses veus, escrites per als seus.

La casa és un personatge més: mansió neogòtica de 1905, supervivent del terratrèmol, amb biblioteca de sis mil volums, escala imperial, un laberint de bardissa al jardí i un estany on els peixos brillen com brases. Els sons hi travessen les parets —“no hi ha secrets”, adverteix l’amfitriona— i cada objecte sembla escollit per un home que ha convertit la seva vida en escenografia: un picaporta en forma d’interrogant, una calavera de marfil a la porta del despatx, papallones clavades amb agulla sota el vidre de l’escriptori, un rellotge de butxaca amb la inscripció EL TEMPS ÉS EL MILLOR ASSASSÍ.

Al voltant de Trapp s’ordena un elenc que és, alhora, una llista de sospitosos heretada de fa dues dècades: la seva segona esposa, discreta i anglesa, antiga professora de francès i llatí; una filla amb qui la relació sona tibant; un nebot que no suporta que el deixin al marge; la mare de la filla; un antic assistent desaparegut de la seva vida fa vint anys. L’escriptor els ofereix tots a la Nicky perquè els entrevisti, amb la mateixa lleugeresa amb què reparteix cites de Conan Doyle i correccions gramaticals.

El primer encontre entre tots dos —un duel verbal amable i esmolat, ple de referències a Holmes, Christie i la grafologia mal aplicada— estableix el to del conjunt: dues persones que parlen el mateix idioma i que, precisament per això, saben que l’altra pot estar interpretant un paper. L’obra combina l’homenatge explícit a la novel·la d’enigma clàssica amb la incomoditat molt contemporània de conviure amb algú a qui gairebé tothom creu culpable, i deixa suspesa des de la primera pàgina la pregunta que el pròleg ja ha respost a mitges: qui, d’aquesta casa, no arribarà al final dels sis dies.