Gittersee

L’obra s’obre amb una imatge que el lector encara no pot desxifrar: un filferro tensat entre els faigs, una moto bolcada, una mà pàl·lida que sobresurt d’una màniga i sang que negreja l’asfalt glaçat. Un noi desfà els nusos amb calma, s’enrotlla el filferro i se’l guarda a la butxaca; abans de marxar, recull del gebre un guant de pell tova. Aquesta escena breu, sense noms ni explicacions, queda suspesa damunt de tot el que ve després.

El relat passa llavors a la veu d’una noia de setze anys en un poble de la República Democràtica Alemanya. La seva vida té la textura de l’obligació quotidiana: classes sobre la sembra de la col, la salutació col·lectiva a l’aula, la centrifugadora de maneta, l’Škoda del pare desmuntat a l’entrada, l’àvia que reparteix feines des d’un tamboret i una mare que arriba tard i cansada. Ella cuida la germana petita gairebé com si fos seva —la fa riure, li canta, li neteja el cul, li xiuxiueja que no passa res— i troba el seu únic espai propi en les escapades amb en Paul: la moto, els camps de colza passant llampats, una clariana al bosc, la promesa d’escalar plegats el dissabte següent.

El viatge que ella no arriba a fer ho trenca tot. En Paul marxa amb un amic cap a la festa del solstici a l’altra banda de la frontera i, abans de sortir, amaga bitllets entre la coberta i la cambra d’aire, molt més diners dels que la llei permet travessar. Del que passa aquella nit només en queden versions: una tenda, un bany a la llum de la lluna, veus amplificades que ordenen sortir amb les mans al cap, llanternes, metralletes, un sac de dormir buit. En Paul, senzillament, no hi era. Als interrogatoris tot es reformula amb una precisió administrativa que no admet rèplica, i a casa de la protagonista apareixen dos homes d’uniforme —un de veu amable i encoratjadora, l’altre de bigoti i calma inesgotable— que li ofereixen ajudar el seu nòvio a canvi de la veritat, i que li recorden que cal decidir de quin bàndol s’està.

El que segueix és el retrat d’una adolescència sotmesa a una pressió doble: la de l’Estat, que entra al menjador i s’asseu a les cadires de la família, i la de la casa mateixa, on ningú no pregunta res que no sigui un retret. La sospita s’infiltra en el llenguatge íntim, els somnis es barregen amb els records dels interrogatoris i el dol es fa impossible perquè no hi ha cap cos ni cap certesa on posar-lo. Al voltant hi ha les amigues, la televisió amb els seus melodrames de metges, les trufes de rom amagades sota la pica, les notes d’amor que una mare deixa a la taula de la cuina: petites illes de normalitat que fan encara més visible el que s’està perdent.

La prosa avança en frases curtes i juxtaposades, amb els diàlegs fosos dins la narració, sense guions ni cometes, com si tot arribés filtrat per la memòria oral d’una noia que explica de pressa per no haver de pensar. El resultat és una novel·la de formació que és també un relat de vigilància i complicitat, on la delació no s’imposa a crits sinó amb tasses de te, somriures i la frase, repetida com un conjur, que tot està en perfecte ordre.