Qui salva una vida

Una porta que rebota contra la pedra d’una església romànica obre aquesta novel·la com un avís. És 1950 i dos homes —un antic agent de la Gestapo amb accent alemany i un espanyol de posat vulgar dins l’abric— han vingut expressament a buscar mossèn Joan, el «capellà roig», el traïdor d’una medalla francesa que va sortir en un diari. El sacerdot, febril i enyorat de la seva vall, els surt a rebre sabent que no li porten cap bona nova, i el que rep és una pallissa metòdica, gairebé cerimonial, sota la mirada immòbil d’un cap de fusta barroc i d’unes sirenes esculpides a la barana del cor que semblen cridar-li que no hi vagi.

Des d’aquella agressió, el relat retrocedeix i s’obre en ventall. A la banda nord, al camp de Ribesaltes, la infermera Friedel escriu en un diari que li serveix d’àncora i de cataplasma, i no troba paraules que no li semblin exagerades per a la desesperació que veu cada dia. Menja amagada perquè li sap greu tenir les galtes plenes entre milers de cossos exsangües; reparteix arròs, mesura racions i aprèn que sobre el camp no hi vola cap ocell. Quan sent parlar dels trens, entén que encara pot ser pitjor. En una cua d’embarcament pren la decisió que la definirà: fa un senyal a la Hilda Krieser, una noia jueva de família polonesa fugida de Bèlgica, se l’endú amb la germana petita cap a un magatzem, i hi torna a buscar criatures que unes mares li allarguen sense saber si les salven o les perden. Set cossos immòbils i muts darrere una porta tancada, mentre el tren arrenca i una veu en alemany li demana que no els oblidi.

A l’altra banda dels Pirineus, en una nit d’hivern amb clapes de gel, mossèn Joan espera assegut sobre una pedra prop de la torre Gelabert, un mas partit per la frontera on es pot entrar per la porta d’una cort i sortir a l’altre estat. Compta els minuts, repassa tots els riscos possibles i recita, amb els gestos exactes que li va ensenyar en Fèlix el pastor quan era vailet, l’oració contra els llops. Espera en Robert Dars —el nom de guerra de mossèn Ginoux— i el petit grup que porta: tres homes que volen anar a l’Àfrica o a Anglaterra a continuar la guerra, una veïna i un nen de nom David que no deixa anar la mà de la dona. En Robert insisteix sempre a presentar-se i preguntar els noms, perquè allò que passa la frontera no són fardells sinó persones concretes.

Entremig hi ha la Lola, la germana gran del capellà, regalada de petita a una tia de Palamós i instal·lada després en una posició còmoda que defensa amb les seves joies cosides a una faixa. La seva part de la història no és heroica sinó incòmoda: la memòria d’un rancor antic, la visita a un pis del Raval on una vídua i una cunyada sobreviuen amb els porticons tancats, i la proposta que hi porta covada des de fa setmanes —quedar-se la filla petita d’una altra dona, amb les mateixes paraules amb què la seva mare la va donar a ella.

Bastida amb capítols breus que salten entre 1943, els anys del camp i la postguerra, la novel·la alterna la prosa interior i el diàleg sec per compondre un mosaic de decisions preses en qüestió de segons i de conseqüències que duren dècades. La cita talmúdica que la encapçala —qui salva una vida, salva el món sencer— no funciona aquí com a consol sinó com a pregunta oberta: què val una vida salvada, qui paga per haver-la salvat, i què queda dels qui van quedar a la cua.